CRÍTICA: ASTEROID CITY

Què coi és Asteroid City i quina relació té amb David Bisbal? (ojo, clickbait)

Des de fa uns mesos es pot trobar i veure la darrera obra magna de Wes Anderson, actualment disponible per exemple, a FILMIN.

La pel·li té les Wandersonades de sempre, com ara les peculiars paletes de colors pastel que ens fan creure que als 50 la gent rentava la roba amb algún derivat del lleixiu i que, per tant, anaven tots descolorits per la vida; colors que ens fan pensar -ni que sigui de manera inconscient- en les fotos velles de l’Amèrica de mitjan segle passat. Hi trobem també els enquadraments amb denominació d’origen basats en la geometria i les matemàtiques pures, de línies rectes, d’angles rectes, o els moviments de càmera amb personalitat pròpia -més concretament la personalitat d’un geni boig o d’un comediant d’stand up carregat d’humor negre.

M’atreviria a definir els moviments de càmera del bo d’en Wes de còmics, sense gaire por de quedar com un cretí. Perquè a veure, un fet prou còmic et fa riure o t’arqueja els llavis sota el nas de manera inconscient no? Doncs a un servidor de vostès, li passa això en alguns dels planos d’aquesta bogeria fílmica, lírica i literària.

La càmera és, com segur ja haureu llegit alguna vegada en algun que altre recull de paraules, un personatge més de la pel·li. Però és que a Asteroid City, aquest personatge té un pes important i fa les funcions de narrador quan el narrador -que com veurem tot seguit, sí que existeix- no és a l’escena.

La cosa comença com la retransmissió en directe d’algun programa d’algun canal de la tele ianqui dels cinquanta. El conductor -el narrador-, en blanc i negre i 4:3, ens presenta el guionista d’una obra teatral que s’ha de començar a representar ben aviat, un Edward Norton contingut i estel·lar. Sense adonar-te’n, fas cap a l’escenari del teatre, el dia del primer assaig general, de la primera lectura del llibret, en la que l’escriptor ens presenta, sobretot, els personatges principals. 

Acte I, l’acció passa a tal lloc, l’escenografia inclou això i allò altre, hi ha tal o tal altre punt d’interès. Mentre el guionista relata on som i què veiem, el departament d’art continua pintant el decorat, l’elèctric preparant la il·luminació, el tècnic de so teatral testejant les seves andròmines sonores i els actors posant-se a la pell dels seus personatges per primera vegada. Finalment, ens situa en el marc temporal del primer acte, setembre de 1955. Acte segon, l’endemà i acte tercer, al cap d’una setmana. I ara si, comença la pel·li. La pel·li que ja havia començat amb la lectura de guió. El guió que ja havia començat amb la retransmissió en directe. 

Meta cine, dins de meta teatre, dins de meta tele. Literatura i lírica, al cap i a la fi. 

I amb la pel·li, passem al cinemascop i al color -aquell color, sí- i a la dinàmica clàssica d’una pel·li d’Anderson, de les que ja tots coneixem. Els diàlegs sarcàstics, les situacions estrambòtiques i les actuacions contingudes i satíriques al mateix temps. 

Els actors van fent els seus papers -recordem, els del guió teatral- dins la pel·lícula -que és l’obra de teatre al mateix temps-. Hi trobem amb alegria a Tilda Swinton, Adrien Brody, Wilem Dafoe,  Jake Ryan, Jason Schwartzman o Tony Revolori, actors que ja tenen experiència en interpretar personatges nascuts de la ment d’Anderson. 

Però es que la llista comença a fer-se més i més gran a mesura que passen els minuts i sense acabar-ho de creure veiem aparèixer per la pantalla a Scarlett Johansson, Tom Hanks, Jeffrey Wright, Bryan Cranston, Liev Schreiber -googlejeu-lo, que direu allò de ‘ah si…’-, Steve Carrell -substituint a Bill Murray, que va enganxar la covid abans de començar el rodatge a Chincón, a una hora escassa de Madrid-, Matt Dillon, Jeff Goldblum o Margot Robbie entre alguns més. Tota una o diverses constel·lacions d’estrelles al·lucinant que fan d’aquesta cinta una autèntica lluita interpretativa de primera divisió i que, només per aquest fet, ja mereix una menció més que especial.

Quan t’has mig refet de l’impacte, comença el ball i sense temps per reflexionar-hi, el director ens va fent saltar del cine al teatre i a la tele i tornar a començar, a plaer. Quan necessita entrar a la ment del guionista -quan necessita que nosaltres entrem a la seva ment- trenca la quarta paret -la fa explotar, què coi- i baixem un nivell en la consciència del creador o en pugem un altre perquè allò que s’havia de resoldre s’ha resolt.

Amb aquest joc, doncs, anem navegant pels motius de l’escriptor al llarg de tota la història -de vegades perdent-nos-hi- i perseguint l’acció darrera la càmera i els seus moviments narratius.

La història -les històries, totes interrelacionades en la ment del guionista i també davant dels nostres ulls- van entrelligant-se i avançant amb la cadència del guió. Passen coses, coses com alienígenes inventariadors, amors juvenils -sempre els amors juvenils eh Wes?-, persecucions policíaques cícliques sense inici ni final, pèrdues i dols i comunicació familiar i relacions madures… Passen coses, sí, però a punt d’acabar-se la pel·li, no pots evitar preguntar-te què carai estàs mirant, ‘què coi és això d’Asteroid City’?

I per mi, la resposta ve al final, a la cançó dels crèdits de tancament, que porta per títol ‘You can’t wake up if you don’t fall asleep’ (en anglès en l’original) que vindria a ser quelcom semblant a ‘No pots despertar-te si no t’adorms abans’.

I la conclusió, doncs? 

Doncs que haureu de veure la pel·lícula per treure’n les vostres pròpies conclusions, no tindria el valor de posar en negre sobre blanc les que em van venir a mi al cap.

I la relació amb David Bisbal, doncs?

Doncs que com al tramendu artista de les varietats natural d’Almeria, en aquell vídeo que corria per les xarxes fa uns anys, la cosa ens ha deixat ‘con el culo torcío’.

I què, i què, l’hem de veure, doncs?

Doncs… a mi m’ha agradat. 

Puntuació: 4,5/5