CRÍTICA: LA SOCIEDAD DE LA NIEVE

La sociedad de la nieve és, sense cap mena de dubte, una de les millors pel·lícules, si no la millor, que ha signat J.A. Bayona al llarg de la seva encara curta carrera.

Bayona ja és un dels grans del cinema mundial. Té tots els coneixements i talent necessaris per a parir una pel·lícula de gran qualitat tècnica, de producció potent i amb grans guions, però des de l’humil punt de vista del qui escriu, el que el fa gran de debò és la seva desmesurada capacitat per narrar històries, per contar contes.

Si Bayona hagués nascut fa 10.000 anys, hagués estat el xaman de la tribu, el qui agombola tots els membres al voltant de la foguera cada nit, per a explicar-los els ritus fundacionals de la seva societat, el qui pinta les parets de la cova amb grans tòtems, semideus tenebrosos, i éssers mitològics que omplen les ments i els cors de petits i grans, el qui es comunica amb els esperits de les coses vives i inertes que els envolten, per a brindar la protecció màgica que tots els membres de la seva comunitat necessiten per sobreviure.

Si Bayona fos un dels personatges de la seva última pel·lícula, en seria el seu narrador, Numa Turcatti, l’últim tripulant de l’avió de les forces aèries uruguaianes que va morir abans del rescat dels 14 supervivients que encara hi quedaven, més de setanta dies després de caure a la glacera que els faria de cementiri.

“Es un lugar donde vivir es imposible. Lo extraño acá somos nosotros.”

Aquesta és una de les primeres intervencions del personatge, quan ja s’han estavellat als Andes -per cert, quina sequència més bestial la de l’accident- i la pronuncia en veu baixa en Numa, només per a les orelles de l’espectador, mentre contempla un espectacular cel andí tatxonat amb la llum de milions d’estrelles.

I perquè incloure la figura del narrador? Sobretot en una història ja coneguda per tots, oi? De debò calia? Doncs després de veure’n el resultat, penso que no només calia sinó que era del tot imprescindible.

És tal l’horror que va haver d’afrontar aquell grup de persones, tant salvatges les decisions, tant psicòtics els actes, que la única manera de mostrar la cruesa d’aquell horror a l’espectador, sense amagar-ne cap detall -tampoc sense fer-ne un espectacle- era amb l’acompanyament d’una veu amiga que servís de salvavides enmig de la bogeria que estava per succeïr.

“Ya van seis días sin comer. Anoche repartimos lo último que nos quedaba, un paquete de galletitas… ya no hay más”.

La gana, en una pel·lícula sense actors coneguts, sense personatges protagonístes, és el personatge protagonista. La gana i les reflexions dels supervivients al voltant del patiment que els genera, de la necessitat que els interpel·la…

“Si queremos seguir, tenemos que estar vivos. Y para estar vivos hay que comer.”

La gana, a partir d’un cert punt de la cinta, ocupa tot el pes narratiu. Tot gira al voltant de la gana; les mirades, les converses, els judicis, la culpabilitat… Bayona aconsegueix fer-te sentir malament, filosòficament parlant, per les decisions que es van veure obligats a prendre els supervivents. Però al mateix temps, aconsegueix generar una aurèola de misericòrdia damunt de tots i cada un d’aquests actes, mirades, judicis i culpabilitats. Perquè després de posar-nos davant l’aparador de l’horror, el que la pel·lícula ens ofereix per a trobar l’equilibri, és l’amor.

Si la gana era el personatge protagonísta, l’amor és l’antagonista. O viceversa o a l’inrevés.

L’amor acaba essent el que mou tots els actes, per esgarrifosos que siguin, dels supervivents…

“Es solo carne.
Es gente que queremos, Arturo
¿Y cómo se corta un cuerpo?¿Y quién sería capaz de hacerlo?
Yo.
Yo lo hago.
Yo también.”

I ho fan per amor i amb amor.

Tallen els cossos dels seus amics i familiars morts amb un vidre esmolat, i ho fan amb l’amor suficient per no dir-los als vius, a quin dels difunts s’estàn menjant. I ho fan amb tant d’amor que passen al davant per fer la pitjor de les atrocitats, per a que no ho hagin de fer els eseus amics. I ho fan on ningú ho pugui veure, per a que no hagin de patir el que ells pateixen, veure el que ells veuen, fer el que ells fan. Per amor.

“Yo no voy a comer. Nosotros no podemos hacer eso.
No tenemos derecho.”

I l’últim i més sublim acte d’amor és el de verbalitzar la única de les solucions possibles, quan ja no hi ha manera de capgirar la situació, quan son més a prop de desapareixer que de persistir. L’acte de donar-se, completament i sense reserves, per a que els seus amics puguin sobreviure.

“Si muero les doy pemiso para alimentarse de mi cuerpo. Así siguen viviendo.
Yo doy mi consentimiento también.
Y yo el mio.”

Consentir que els teus amics se’t mengin el cos mort, com a últim acte de supervivència. Donar el teu consentiment a desparèixer del tot, per a que els teus éssers estimats continuin vivint, uns dies més.

Hi pot haver un amor més suprem?

La història, ja la coneixiem. N’havíem vist la pel·lícula original, gens menyspreable. Havíem escoltat grans entrevistes als supervivients, algún de vosaltres potser fins i tot n’havia llegit algun dels llibres escrits pels protagonístes. Si, la història ja la coneixíem. Però m’atreiviria a dir que no ens hi havíem capbussat tant profundament com fins ara.

El que Bayona aconsegueix és fer-nos empatitzar gairebé de manera sensorial, amb el que els passa als personatges, i això és dolorós. També és terrorífic, desesperant, trist, horrible… però també divertit -per moments-, també càlid, fraternal, humà…

I la conclusió, doncs?
Doncs que, sense cap mena de dubte, una de les millors pel·lícules, sinó la millor, de Bayona fins la data.

I què, i què, l’hem de veure, doncs?
Doncs si encara no l’heu vista, el meu consell és que la mireu sols, de nit, preparats per desmuntar-vos del tot si cal, i sense res a fer durant més de dues hores.

Puntuació: 5/5